Davant l’evident impossibilitat de donar el vot a cap de les llistes que es presenten, i donada la inexistència d’una candidatura pròpia, l’esquerra independentista ha de plantejar-se quin paper ha de jugar en les eleccions generals del 9 de març. Les opcions es redueixen, esquemàticament, a:
Mantenir-se al marge, amb l’argument que es tracta d’unes eleccions “espanyoles” i, per tant, ens són totalment estranyes. Es la posició més còmoda, que garanteix a la vegada la preservació de la puresa dels principis i la consolidació de la marginalitat política. En la pràctica es confon amb l’abstencionisme apolític.
Participar activament en la campanya, amb un doble objectiu. En primer lloc, per tal d’estar presents en la confrontació política real, donar visibilitat als nostres plantejaments i exercitar les nostres capacitats organitzatives i agitatòries. En segon lloc, per promoure una consigna de vot ( o de no vot ) que permeti comptar-nos i, en la mesura de l’èxit obtingut, condicionar poc o molt l’escenari polític català.
La participació activa pot conduir a promoure:
a) L’abstenció. Es l’opció més fàcil i d’èxit assegurat. La campanya es fa sola, ja que va en el mateix sentit que la tendència espontània d’àmplies masses de gent emprenyada, desenganyada de la política i desorientada ideològicament, barrejada amb el personal que de manera perfectament conscient utilitza l’abstenció com mitjà de protesta i desautorització del sistema ( per motivacions múltiples i contradictòries ), i amb els qui simplement passen de la política. El mateix caràcter equívoc de l’abstenció fa que el seu increment, per bé que sigui un indicador de la desafecció popular respecte del sistema polític vigent, resulta molt difícil d’interpretar en termes de resultat d’una campanya. D’altra banda, nosaltres, encara que també emprenyats, no estem desenganyats de la política i intentem, més enllà de la protesta, bastir una alternativa al sistema d’opressió nacional i social que patim. Per aquestes raons, penso que promoure l’abstenció és políticament estèril i pedagògicament contraproduent per als interessos de consolidació de l’esquerra independentista.
b) El vot nul, consistent en alterar qualsevol papereta de vot, o afegir-hi una frase convinguda. A part de l’enorme dificultat pràctica de fer entendre a la gent el que ha de fer, els vots nuls no es computen oficialment ja que es tenen per no emesos, de manera que la campanya es perd en el buit.
c) El vot en blanc. Es un vot vàlid, que es computa com emès, i per tant compta a l’hora de fixar el mínim de vots que ha d’obtenir una candidatura per accedir a un escó i que es calcula en un percentatge de la participació. No compta, en canvi, a cap efecte per a la distribució dels escons entre les candidatures que han superat aquest límit, i que es fa en proporció als vots obtinguts per cada una d’elles, segons el sistema d’Hondt.
Els avantatges de promoure el vot en blanc són importants. Es una opció fàcil d’explicar i d’executar: basta amb dipositar un sobre buit a l’urna. Perjudica les llistes minoritàries (Ciutadans, Rosa Díez, sectes diverses). El resultat s’expressa en xifres oficials, i pot ser inequívocament interpretat en termes de suport a una alternativa de ruptura amb el sistema però amb voluntat d’intervenció política a tots els nivells. Un percentatge important de vots en blanc crearia una expectativa al voltant de les organitzacions de l’esquerra independentista que haguessin protagonitzat la campanya i que en sortirien enfortides i legitimades. La consigna del vot en blanc és perfectament compatible i complementària amb donar suport actiu a la campanya de recollida de signatures el mateix dia de les eleccions a favor del dret a decidir, si la PDD decideix tirar-la endavant.
Tanmateix el repte és d’envergadura. El vot en blanc no és una opció evident per a la majoria. Si es pren aquesta opció, caldrà un esforç extraordinari per part de tots els instruments polítics i els moviments socials de l’esquerra independentista per tal de popularitzar i fer arribar a tothom aquesta iniciativa, i d’explicar-ne el sentit: ha arribat el moment d’expressar també a les urnes la voluntat de trencar amb un sistema polític al servei dels interessos espanyols i dels seus subalterns autonomistes, i de crear les bases per convertir l’independentisme d’esquerres en una força política amb espai propi. Com deia l’Ibarretxe fa uns dies, el veritable fracàs està en no intentar allò que cal fer, per por del fracàs.
August Gil Matamala
22 de gener de 2008
1 comentari:
Ja ens han tornat a passar al davant. Aquest cop en Maragall. Estem fent un ridícul espantós. La nostra gent ens para pel carrer i ens pregunta que hem de fer, i a mi se'm cau l cara de vergonya.
Publica un comentari a l'entrada